El futur del periodisme està literalment a les nostres mans

El futur del periodisme està literalment a les nostres mans, sí. I no ho dic perque em consideri una “futura periodista”. Ho dic perquè està JA, ARA, AVUI, A TOTES HORES, en les nostres mans. És el nostre smartphone.

M’agradaria connectar directament dues produccions periodístes amb aquest missatge. D’una banda, el 30 minuts de Anna Lasaga i Lluís Armengol, titulat No puc viure sense tu, sobre com ens afecta el fet de ser depenents dels nostres smartphones. D’altra banda, la carta oberta del director de El País, Antonio Caño, cap als redactors del seu diari, en que anunciava la conversió del diari en un mitjà purament digital.

Per un costat, tenim la part centrada en l’humà i en la seva evolució social i biològica respecte a les noves tecnologies, que trobem molt ben descrita al 30 minuts. A aquest nou ésser humà digitalitzat s’han d’adaptar, doncs, els nous mitjans o les noves versions de mitjans tradicionals. Així doncs, ens veiem exposats a uns lectors, uns oients, uns telespectadors amb un petit dèficit d’atenció i amb un menor sentit crític.

Al reportatge de TV3 es demostra com les persones, en estar pendents de tantes coses alhora, entre aquestes el mòbil, com incapaços de concentrar-nos en una que ho intentem. El que ha passat és que el multistasking que ens ofereix el mòbil s’ha personalitat en nosaltres mateixos i no només ens distreu tenir obertes moltes coses alhora al dispositiu, sinó que la nostra vida s’està convertint en un cúmul de pestanyes obertes.

Aquest fet es veu agreujat amb el que diu la neurobiòloga Mara Diersen: ens quedem només amb els titulars i no aprofundim en el text. Com a conseqüència, no desenvolupem un sentit crític del que llegim, sinó que recol·lectem informació sense reflexionar sobre aquesta. Això pot suposar un gran problema per nosaltres mateixos, en tant que afecta al que emmagatzemem al nostre cap: no només és informació incompleta, sinó que la superficialitat d’aquesta ens pot induir a pensaments incorrectes.

Amb aquesta informació tan poc precisa i la manca de concentració són algunes de les moltes noves característiques de l’ésser humà del segle XXI. Els mitjans, doncs, com a actors amb una funció social, han de tenir en compte aquests nous problemes i, per tant, adaptar els seus missatges a aquestes noves maneres de processar la informació.

Avui en dia, ja en trobem algunes proves d’aquesta transformació: els titular són curts i cridaners amb el propòsit de cridar l’atenció al lector per a que entri a la notícia, les negretes i els punts o les llistes ens ofereixen un guió del que hem de saber, i els links permeten, a qui vol aprofundir en el tema, un plus d’informació. Estem convertint, doncs, a les persones en éssers encara més depenents en tant que els hi estem donant tot mastegat? Els estem fent pensar que ells mateixos no són capaços de destriar la informació i, per tant, obligant-los a confiar en que nosaltres ho farem per ells? No és això poc democràtic? 

Aquestes són algunes de les preguntes que em venen al cap quan començo a ser conscient de la tasca que s’encomana als periodistes digitals. Per sort, no tot està en el les nostres mans i els humans encara conservem algunes de les nostres capacitats mentals. Fins i tot, en desenvolupem de noves. Segons Modesta Pousada, professora de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, aquest multitasking, ens permet tenir el cervell més actiu i connectar dues idees totalment desconnectades entre elles amb més facilitat. Estem desenvolupant, doncs, una capacitat “no tant de control, sinó més oberta”.

Així doncs, pot ser la clau també està en la interactivitat amb els consumidors, és a dir, potenciar la seva participació donant-lis un paper en aquesta democràcia que qüestionàvem més amunt. D’aquesta manera, no es deixa de confiar en ells i es potencia la seva comprensió del món que l’envolta.

Genís Roca, expert en transformació digital, considera que hem d’estar en constant contacte amb gent per saber què està passant. “La única manera de ser eficaç i competitiu és estar en contacte amb una xarxa eficaç i competitiva”, diu, i aquesta xarxa en molts casos és un conjunt de mitjans. Així es relega en aquests una funció tan important.

Per l’altre costat, podem relacionar aquest discurs amb el que Antonio Caño, nou director de El País, afirmava el passat tres de març: “millones de personas en todo el mundo muestran hoy interés y tienen capacidad para acceder a nuestros productos”. Però és conscient que això suposa un nou repte: “El trasvase de lectores del papel al digital es constante. Se puede dar ya por hecho que el hábito de la compra del periódico en el quiosco ha quedado reducido a una minoría. La mayoría de las personas, fundamentalmente los más jóvenes, buscan la información en otros soportes y la consumen de forma diferente”.

En aquest sentit, el que consideren essencial per lidiar amb aquestes noves generacions digitals seria aprofitar les eines que”la tecnología ponga a nuestra disposición”. Com exemple, trobem una de les seves grans apostes: “la imagen y el vídeo como un gran instrumento de comunicación masiva”.

Caño anunciava que “nos adentramos a la vez en la construcción de un gran medio digital de cobertura global que pueda responder a las demandas de los nuevos y futuros lectores”. Comunicava així als seus lectors la paulatina conversió de El País en un mitjà purament online. La seva determinació sembla estar fonamentada en un vertader coneixement del que això suposa. Per això, a la redacció ja es comencen a portar mesures per tal d’afrontar junts aquestes dificultats: “Vamos a pasar de lo que el sector ha denominado ‘integración de redacciones’ a un nuevo sistema de sincronización de equipos y canales. Vamos a implantar modernas herramientas de comunicación que puedan atender con rapidez y calidad las demandas de información transparente de una sociedad cada vez más exigente con la tarea que nos ha encomendado”.

El nou centre que pretenen crear al mig de la redacció està dedicat al treball conjunt de periodistes amb altres professionals. La veritat és aquesta: ja no és suficient escriure. O, més aviat, ja no cal que escrivim bé, amb una narrativa pulcra i inspirada en els més grans del periodisme. Ara el focus està en pensar en l’impacte del que escrivim: “pero hoy es tan importante el contenido como la manera de hacerlo llegar a nuestro público”, deia ell a la carta.

Per això Caño incorpora dins aquest centre “perfiles periodísticos, de desarrollo tecnológico, de edición gráfica y de vídeo, de diseño, de producción, de medición de audiencias, de redes sociales, de SEO y de control de calidad”. Només així serà possible explotar al màxim les noves característiques dels seus lectors (nous o evolucionats). El que pretenen és, doncs, “moldear los contenidos periodísticos de tal manera que sean fáciles de encontrar y de leer o de ver, porque cada vez los lectores consumen con más avidez los contenidos multimedia”.

En la línia del que veiem abans, El País pretén potenciar la interacció amb els seus lectors i comença per fer-los partícips d’aquests nous canvis: “queremos escuchar con humildad tus ideas y las demandas de nuestros lectores y de toda la comunidad que ha hecho de este periódico esa referencia que nos hace sentir orgullosos”.

Com a conclusió podem dir que sí, els smartphones són cada dia més imprescindibles per a nosaltres, tant que són considerats una extensió de nosaltres mateixos. Però a això cal afegit que els mòbils, les xarxes i les apps, igual que els mitjans, depenen també de nosaltres.

 

[Entrada publicada a https://quehihadenou.wordpress.com ]

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s