La meva primera experiència com a presentadora

Aquí adjunto un link al meu videoblog, on explico la meva primera experiència com a presentadora.

I aquí teniu el resultat:

Anuncios

El futur del periodisme està literalment a les nostres mans

El futur del periodisme està literalment a les nostres mans, sí. I no ho dic perque em consideri una “futura periodista”. Ho dic perquè està JA, ARA, AVUI, A TOTES HORES, en les nostres mans. És el nostre smartphone.

M’agradaria connectar directament dues produccions periodístes amb aquest missatge. D’una banda, el 30 minuts de Anna Lasaga i Lluís Armengol, titulat No puc viure sense tu, sobre com ens afecta el fet de ser depenents dels nostres smartphones. D’altra banda, la carta oberta del director de El País, Antonio Caño, cap als redactors del seu diari, en que anunciava la conversió del diari en un mitjà purament digital.

Per un costat, tenim la part centrada en l’humà i en la seva evolució social i biològica respecte a les noves tecnologies, que trobem molt ben descrita al 30 minuts. A aquest nou ésser humà digitalitzat s’han d’adaptar, doncs, els nous mitjans o les noves versions de mitjans tradicionals. Així doncs, ens veiem exposats a uns lectors, uns oients, uns telespectadors amb un petit dèficit d’atenció i amb un menor sentit crític.

Al reportatge de TV3 es demostra com les persones, en estar pendents de tantes coses alhora, entre aquestes el mòbil, com incapaços de concentrar-nos en una que ho intentem. El que ha passat és que el multistasking que ens ofereix el mòbil s’ha personalitat en nosaltres mateixos i no només ens distreu tenir obertes moltes coses alhora al dispositiu, sinó que la nostra vida s’està convertint en un cúmul de pestanyes obertes.

Aquest fet es veu agreujat amb el que diu la neurobiòloga Mara Diersen: ens quedem només amb els titulars i no aprofundim en el text. Com a conseqüència, no desenvolupem un sentit crític del que llegim, sinó que recol·lectem informació sense reflexionar sobre aquesta. Això pot suposar un gran problema per nosaltres mateixos, en tant que afecta al que emmagatzemem al nostre cap: no només és informació incompleta, sinó que la superficialitat d’aquesta ens pot induir a pensaments incorrectes.

Amb aquesta informació tan poc precisa i la manca de concentració són algunes de les moltes noves característiques de l’ésser humà del segle XXI. Els mitjans, doncs, com a actors amb una funció social, han de tenir en compte aquests nous problemes i, per tant, adaptar els seus missatges a aquestes noves maneres de processar la informació.

Avui en dia, ja en trobem algunes proves d’aquesta transformació: els titular són curts i cridaners amb el propòsit de cridar l’atenció al lector per a que entri a la notícia, les negretes i els punts o les llistes ens ofereixen un guió del que hem de saber, i els links permeten, a qui vol aprofundir en el tema, un plus d’informació. Estem convertint, doncs, a les persones en éssers encara més depenents en tant que els hi estem donant tot mastegat? Els estem fent pensar que ells mateixos no són capaços de destriar la informació i, per tant, obligant-los a confiar en que nosaltres ho farem per ells? No és això poc democràtic? 

Aquestes són algunes de les preguntes que em venen al cap quan començo a ser conscient de la tasca que s’encomana als periodistes digitals. Per sort, no tot està en el les nostres mans i els humans encara conservem algunes de les nostres capacitats mentals. Fins i tot, en desenvolupem de noves. Segons Modesta Pousada, professora de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, aquest multitasking, ens permet tenir el cervell més actiu i connectar dues idees totalment desconnectades entre elles amb més facilitat. Estem desenvolupant, doncs, una capacitat “no tant de control, sinó més oberta”.

Així doncs, pot ser la clau també està en la interactivitat amb els consumidors, és a dir, potenciar la seva participació donant-lis un paper en aquesta democràcia que qüestionàvem més amunt. D’aquesta manera, no es deixa de confiar en ells i es potencia la seva comprensió del món que l’envolta.

Genís Roca, expert en transformació digital, considera que hem d’estar en constant contacte amb gent per saber què està passant. “La única manera de ser eficaç i competitiu és estar en contacte amb una xarxa eficaç i competitiva”, diu, i aquesta xarxa en molts casos és un conjunt de mitjans. Així es relega en aquests una funció tan important.

Per l’altre costat, podem relacionar aquest discurs amb el que Antonio Caño, nou director de El País, afirmava el passat tres de març: “millones de personas en todo el mundo muestran hoy interés y tienen capacidad para acceder a nuestros productos”. Però és conscient que això suposa un nou repte: “El trasvase de lectores del papel al digital es constante. Se puede dar ya por hecho que el hábito de la compra del periódico en el quiosco ha quedado reducido a una minoría. La mayoría de las personas, fundamentalmente los más jóvenes, buscan la información en otros soportes y la consumen de forma diferente”.

En aquest sentit, el que consideren essencial per lidiar amb aquestes noves generacions digitals seria aprofitar les eines que”la tecnología ponga a nuestra disposición”. Com exemple, trobem una de les seves grans apostes: “la imagen y el vídeo como un gran instrumento de comunicación masiva”.

Caño anunciava que “nos adentramos a la vez en la construcción de un gran medio digital de cobertura global que pueda responder a las demandas de los nuevos y futuros lectores”. Comunicava així als seus lectors la paulatina conversió de El País en un mitjà purament online. La seva determinació sembla estar fonamentada en un vertader coneixement del que això suposa. Per això, a la redacció ja es comencen a portar mesures per tal d’afrontar junts aquestes dificultats: “Vamos a pasar de lo que el sector ha denominado ‘integración de redacciones’ a un nuevo sistema de sincronización de equipos y canales. Vamos a implantar modernas herramientas de comunicación que puedan atender con rapidez y calidad las demandas de información transparente de una sociedad cada vez más exigente con la tarea que nos ha encomendado”.

El nou centre que pretenen crear al mig de la redacció està dedicat al treball conjunt de periodistes amb altres professionals. La veritat és aquesta: ja no és suficient escriure. O, més aviat, ja no cal que escrivim bé, amb una narrativa pulcra i inspirada en els més grans del periodisme. Ara el focus està en pensar en l’impacte del que escrivim: “pero hoy es tan importante el contenido como la manera de hacerlo llegar a nuestro público”, deia ell a la carta.

Per això Caño incorpora dins aquest centre “perfiles periodísticos, de desarrollo tecnológico, de edición gráfica y de vídeo, de diseño, de producción, de medición de audiencias, de redes sociales, de SEO y de control de calidad”. Només així serà possible explotar al màxim les noves característiques dels seus lectors (nous o evolucionats). El que pretenen és, doncs, “moldear los contenidos periodísticos de tal manera que sean fáciles de encontrar y de leer o de ver, porque cada vez los lectores consumen con más avidez los contenidos multimedia”.

En la línia del que veiem abans, El País pretén potenciar la interacció amb els seus lectors i comença per fer-los partícips d’aquests nous canvis: “queremos escuchar con humildad tus ideas y las demandas de nuestros lectores y de toda la comunidad que ha hecho de este periódico esa referencia que nos hace sentir orgullosos”.

Com a conclusió podem dir que sí, els smartphones són cada dia més imprescindibles per a nosaltres, tant que són considerats una extensió de nosaltres mateixos. Però a això cal afegit que els mòbils, les xarxes i les apps, igual que els mitjans, depenen també de nosaltres.

 

[Entrada publicada a https://quehihadenou.wordpress.com ]

Interview to the illustrator Marta Bellvehí: Free Walls, long-lasting paintings

Marta Bellvehí came to Barcelona to study graphic design but soon she realised that what she actually loved was drawing and painting. Today she makes a living by illustrating songs, books and persons. She recognises that it is difficult to earn a decent wage, so she has to combine different works at the same time.

The very big inspiration for Marta is the music and that is the reason why now is working for Enderrock, a music magazine. But, indeed, what she loves the most is drawing people. When she is on the train, in the street… Wherever she is, she takes out her pen and her notebook and she starts capturing people around her. In spite of that, her favourite technique is water-colour and it has become a distinguishing feature of her artwork. An other thing that characterises this artist is the female gender. Marta’s drawings and paintings are, almost always, women. The reason, she says, is that she has “always been surrounded by a very feminine entourage”.

Marta had a very few experiences with graffiti. Actually, she lived those experiences as a new way to illustrate and a different perspective to see her own work. The first one she did was in Poblenou, on a wall which belongs to the initiative Murs Lliures, a platform that frees different spaces of Barcelona. She decided to try this technique with a friend of her, who uses to paint graffitis. Marta was inspired by a music band from Valencia, Zoo.

Starting from this idea, she painted a girl with a flower on her head, in relation to the lyrics: “And a flower grows up on the wall, she wants to be future, she is present, she is memory”. Marta confesses that she decided to illustrate this phrase because “it is very powerful and it can be related to the graffitis”. In that sense, she thinks that it is normal to paint “images that makes you think, because we all walk on the street and it is not a gallery, where only a specific kind of people go”. 

This was the first time that the illustrator made an artwork of such a big size and that changed her perspective. She says that she was a little bit afraid of the result. Although the day when she painted the graffiti the street was empty, the repercussion of her work was very big. When she published a picture of the graffiti on the social networks people started to share and comment it, even the music band. Then, she started to have more and more followers. When I asked her if that could be a way of making an artist known she replied that “it depends on what do you want make people know about you”. In her case, she affirms that she is “not specially interested on graffiti, even thought it is cool to do it sometimes” she does not want the graffiti to become her work.

The second graffiti was, indeed, a mural painted on a base of wood. The technique was at the beginning graffiti but she also used acrylic painting and paint brush. This time, Marta had a political intention: she talked to the local government of her village, Palamós, to paint a mural based on the 27S. She wanted to make the artwork interactive and paint it in the  middle of the street, where everyone could see her. At the beginning the idea was to do it on a wall, but the village council thought that it wasn’t a good idea because it was considered as a political expression and the electoral campaign had already started. In addition, they said that if she painted on a public wall, then they would be obliged to allow other’s people paintings too.

Marta confesses that, in that sense, she was a little bit disappointed, because the mural should have been shown for a longer time and the diffusion hadn’t been how she expected. Otherwise, she admits that she might have started to organise the whole thing with more time. In relation to what people said, the public opinion was very positive and nobody felt annoyed about it. This time, she says, she chose a phrase with “an optimist message” and that is why, she thinks, the mural had been so well embraced. In spite of that, the mural was placed in a very visual position, she had been removed in just one week, and what Marta actually wanted was to place it until the 27 September.

Finally, her third big-size artwork was also a mural made with paint blush and not graffiti. In fact, it was ordered by the local government to cover a wall that separated a zone of remodelling works and a zone of offices. In this case, the painting was purely aesthetic and decorative. Marta was totally free to paint whatever she wanted and she decided to combine her style with the idea of the sea. As I said, the figure of the women is one of the main treats, so she painted a girl who makes us think about the Little Mermaid.

Precarietat maternal

Durant aquesta setmana hem pogut observar en repetides ocasions la història del nen d’Almonte (Huelva) que les autoritats varen trobar tancat a casa seva amb cadenes. Els mitjans s’han dedicat a acarnissar amb la mare de l’infant de set anys que va decidir actuar d’aquesta manera per tal de poder anar a treballar. En aparença, em semblava un cas més de notícia sensacionalista. Però no va ser fins que vaig veure el tracte que li donaven a la televisió quan vaig intentar anar una mica més enllà. Concretament, em va fer reflexionar la peça informativa d’Antena3 al respecte.

Què se sap de l’entorn social de la mare? I el pare del nen, on és? De què treballava exactament la mare? Quina era la seva situació econòmica? Tenia algú amb qui deixar el nen? D’això no se’n sap res. Tan sols la informació necessària com per concloure que aquesta dona és una “mala mare”.

Des del meu punt de vista, a la televisió, precisament, és on s’hauria d’anar més amb compte, ja que és el mitjà al qual tothom té accés de manera més fàcil i lliure. Per aquest motiu, considero d’una gran gravetat que els fets hagin estat tractats d’aquesta manera en el mitjà més accessible de tots.

Esperava, doncs, trobar una informació més detallada als mitjans. Però no va ser el cas. Ara bé, sí que hi troben informació adicional que pot donar suport al meu punt de vista, com el fet que mare i fill convisquessin amb altres immigrants. D’altra banda, es donen dades sobre què passarà amb la custòdia del nen i es detalla la situació en que es trobava el nen quan va ser trobat.

Pel que fa a l’anàlisi purament periodístic de la informació, podem dir que una o la única bona pràctica dels mitjans ha estat conservar la identitat tant de la mare com del fill. Ara bé, en alguns casos, com és el de l’ABC, s’esmenta la nacionalitat de la dona. Aquesta informació tindria efectes més negatius que positius, ja que podria “actuar com a reforç a prejudicis i com a clau implícita de interpretacions d’intenció negativa o condemnatòria”, tal com indica el CAC en el seu Codi Deontològic.

Una altra mala pràctica, que també trobem a la televisió, és incloure declaracions de veïns. En aquest sentit, el Manual de Estilo de RTVE assegura que “cal evitar-se la informació rutinària o supèrflua que no afegeixi valor informatiu o que pugui resultar lesiva per a la privacitat dels afectats. Cal evitar-se la inserció de testimonis que manquin de valor informaít iu”. Així doncs, els discursos dels veïns tan sols aporten sensacionalisme al contingut de la notícia, amb detalls com “el niño salió al balcón diciendo que tenía hambre”.

En relació amb les declaracions, també es recomana incloure totes les versions de totes les parts implicades, la qual cosa no es compleix en aquest cas. A cap mitjà trobem declaracions en resposta del succeït de la mare o d’algun famliar o persona del seu entorn més pròxim. A més, mitjans com 20minutos no respecten la pressumpció d’innocència de la mare, ja que afirmen que “La Policía Local de Almonte (Huelva) ha detenido a una vecina de la localidad por sendos delito de abandono y malos tratos hacia su hijo de 7 años, al que dejaba durante el tiempo que duraba su jornada laboral, en una habitación de su vivienda cerrada con candados y cadenas”, sense fer referència a la “pressumpció” ni cap paraula relacionada amb aquesta.

En definitiva, els mitjans se’n obliden de la mare i es centren en escriure un titular basat en l’angoixa del fill. Però i si l’angoixa de la mare fos igual a la del fill? I si ella està patint d’igual manera que ell per no tenir més remei que deixar-lo tancat a una habitació? El drama pot ser que no sigui el fill. El drama pot ser el de la mare que ha d’escollir entre donar de menjar al seu fill o deixar-lo sol a casa. I, a més a més, el drama pot ser que no sigui tan sols d’aquesta mare, sinó que pot ser de moltes altres mares que veuen incompatible el fet de treballar i cuidar dels seus fills.

El que s’hauria de tenir en compte és les dificultats que pot arribar a tenir una dona per criar un nen en solitari, ja que la societat està pensada tan sols per famílies amb els dos pares, i no per monoparentals. Aprofitant que, en aquest cas (com en la majoria), és la mare la que se’n ocupa del seu fill sense la figura del pare, es podria destacar que això és encara més difícil en termes econòmics, ja que les dones en la majoria de casos (dins el sector privat) cobren menys que els homes. Així doncs, donat que tenir fills és una funció social, en tant que permet a la societat créixer, hauria de ser una tasca de la qual la dona no se’n beneficiés, però si que fos premiada d’alguna manera o, al menys no fos castigada.

El terme de conciliació es va sentit als mitjans, de tant en tant, quan algú el posa de moda. Aquest podria ser un bon exemple de conciliació, d’intent de conciliació. Però no sembla que hagi interessats en reflectir als mitjans la dificultat que suposa i culpabilitat que comporta que una mare intenti conciliar la feina amb els fills. Aquesta tasca suposa una doble càrrega per les dones, ja que es posa en qüestió la seva capacitat de treball en dos sentits. Per una banda, que tinguin temps suficient per dedicar-se a la feina, on solen trobar-se en el punt de mira pel fet de ser dones i competir amb els homes. I, per altra banda, que dediquin també part del dia a la cura dels fills i de la casa, rol que la societat patriarcal els atribueix des del seu naixement.

Fa poc que es comença a parlar de la feminització de la pobresa, fent referència a la precarietat que moltes dones pateixen, ja que solen ser les que pitjor parades acaben sortint econòmicament. Marcelo Medeiros i Joana Costa defineixen aquest terme com “un procés, un canvi en els nivells de pobresa, amb tendència en contra de les dones o les llars a càrrec de dones. En aquest procés no s’ha de confondre la pobresa com estat, sinó que es tracta d’un nivell més alt de pobresa”. Així doncs, perquè acusar-les a elles de “males mares”? Perquè no acusar els nostres estats de “mal govern”?

 

[Entrada publicada a https://quehihadenou.wordpress.com ]

New Rihanna vs. Old Rihanna

It seems that Rihanna is starting to get away from the commercial image. The cover of her new album, Anti, already seemed to promise that. A little girl carrying a big crown with a balloon and stained by a red spot is very different from what we were used to see: Rihanna’s face on the foreground showing her distinctive and exotic Barbados’ beauty. This new image could be interpreted as the reason of her new music: the role of ‘princess of RnB’ had started to be too big for her.

Rihanna's 8th Album Artwork Reveal

Her new work is full of novelties. Rihanna just changed her recording company from Def Jam to Roc Nation, founded by Jay Z. The small company worked mainly with hip-hop, RnB and pop artists, such as J. Cole, Rita Ora and Willow Smith. That change also remarks a new kind of producing her album, a more independent way.

On the other hand, the variety of producers is very wide, being more than twenty going from one of the most known producers, Timbaland, to a long list of new talents. But the big absent is the polemic rapper Kanye West, who was supposed to be producing the album. Rihanna admits that “Kanye definitely wanted to be involved in making the album, so he did start helping me make it. Now we just have to wait to get back in the studio together. His schedule and mine are totally opposite right now, but I think this month we’ll be back in the studio”.

The songs

The track list is a mixture of genres and styles, going from the dancehall and the reggae to the electronic. She has been definitely enjoying and playing with music in order to give the best of herself. That’s probably the key to get one of their objectives: “I wanted songs that I can perform in fifteen years, not any songs that will burn out”. Nowadays, she confesses, she doesn’t want to perform some old songs because they don’t feel like her anymore.

It is also notable that none of the singles that she had released before the CD are on it, not even Bitch Better Have My Money or FourFiveSeconds. This fact might represent the intention of the singer of running away from the basic idea of buying an album to find what you already know and just taking out singles to promote you next work. As I see, it is like if she was saying “here I am, I have lots of different and new things to sing, if you listen to my album you will be surprised”.

What I wanted to mean by “New Rihanna. vs. Old Rihanna” is the fight that she seems to be on. As we listen to the album we can figure out how the artist deals with her older style, like in Love On The Brain or Kiss It Better, which have a stronger RnB character. But also we see the intention of making new music, like in Woo or Desperado, where Rihanna takes out her roughest and most experimental part. Those songs are the darkest ones, with a slow rhythm and a cocky attitude.

The birth of the new Riri

Needed Me is, in my opinion, the best description of the album. It contains electrical sounds but it is still RnB and Rihanna demonstrates the power of her voice. The melody isn’t catchy, maybe because the final version was, in fact, still a proof.

In spite of that, one of the things that the critics have reproached to the artist is that the album seems to have two very differentiated parts, which doesn’t make a homogeneous work. It is a shame to see that the intention was different from the result when she said “But I want people to go for the ride. The songs have to make sense together.”

The shadow of ‘old’ or ‘commercial’ Riri is found in Work. If we had to choose a single, it would be this track because of some reasons. Firstly, there is an important rapper on it: Drake, with the one she worked previously, always showing a good feeling between both. Secondly, the repetitive sounds and lyrics that define the song are one of the characteristics of hits. And, finally, because Work was the first song that had an official videoclip.

Anyway, Anti is, without any doubt, an inflection point in Rihanna’s career. She has demonstrated the maturity of a girl who has been singing for more than ten years, at the age of 28, but who still has a lot to learn.