Estem d’enhorabona, ara la moda ens permet ser dones XL

captura-de-pantalla-2016-02-21-a-las-17-28-19

Informe Semanal, el programa de microreportatges que porta a les pantalles espanyoles pràcticament des del seu naixement, va emetre ahir “La revolución de las XL”, dedicat, en resum, a l’aparent adaptació de la moda a les dones grosses. Un reportatge que, tot i tractar un tema actual i a la ordre del dia, no va prendre la perspectiva més adequada.

Si ens fixem en la descripció del tema del reportatge comencem a entendre en quin sentit està enfocat:

captura-de-pantalla-2016-02-21-a-las-20-12-38.png

La veritat és que resumeix bé el contingut del reportatge, ja que en tota la peça es parla de les talles grans com una novetat, com si, de cop i volta, les dones grosses haguessin decidit anar a comprar roba. En la mateixa línia, el relat es construeix a partir de la visió empresarial o, com es diu a la descripció, “el sector”. La sensació que se’ns queda després dels deu minuts de vídeo és que ja els hi va bé a les marques i les botigues que hi hagin dones que demanen talles més grans perquè això suposa “l’aparició” d’un nou public que també consumeix.

Però comencem pel principi. El presentador anuncia que el reportatge s’ha realitzat amb motiu de la setmana de la moda, que està celebrant a diferents capitals com Madrid o París, però des d’una perspectiva diferent: la revolució de les talles XL. I tot això ho raona assegurant que “las tallas grandes también son moda” (home, gràcies).

A continuació, tota una sèrie de dones apareixen en pantalla defensant que estan molt orgulloses de les seves corbes i dels seus cossos. A més, ens inciten a que nosaltres també ens animem a fer-ho, perquè fins i tot la Barbie i revistes d’esports – per a homes – estan “donant veu a dones amb pit, malucs i cuixes” (dos dels grans referents del sistema masclista en el que vivim, en definitiva).

Dues de les protagonistes del reportatge són Rebeca Gómez i Elena Devesa, les creadores del blog WeLoverSize. Tot i que se’ls hi doni veu i sembli que, en algunes ocasions, les seves declaracions actuen com a fil conductor del reportatge, no acaben d’incidir en el seu missatge. El que aquestes dues gordibuenas (així és com es defineixen) volen transmetre va més enllà de la talla 44 o 46 (talla que el reportatge es marca com meta final, ja que és fins a on produeixen les grans marques). Ningú sembla parar-se a pensar què volen dir aquestes noies amb el fet que elles mateixes s’han de fer la seva pròpia roba o que només algunes pàgines web tenen talles per a elles. És clar que no estan parlant de les marques que desfilen ara a les passarel·les de cap Fashion week.

A més, si comparem el discurs de les dones que apareixen al vídeo que es pot considerar que estan incloses en el “canon del segle XX” i el de les que no, podrem constatar diferències. D’una banda, trobem un discurs purament mercantilista, que veu a la dona grossa com una consumidora potencial (discurs que, casualment, sostenen dones de la talla 32-34). Yolanda Sacristán, Directora de Vogue Espanya, explica que és molt important desenvolupar l’autoestima d’una dona per tal que allò que veus als mitjans no t’influeixi i sàpigues que tu “ets igual de meravellosa”. És clar, perquè canviar els estereotips des de l’arrel millor no convé, oi que no?

En la mateixa línia, Blanca Zurita, Socia Fundadora de Madrid Fashion Show, legitima aquest immobilisme mediàtic i comercial. Assegura que a les passarel·les es comença a veure roba XL perquè “la demanda del carrer ho estava demanant” i, per suposat, el que volen és “ser un termòmetre del que passa al carrer”. Sembla que aquest termometre ha començat a funcionar ara perquè de dones amb aquestes necessitats n’hi ha hagut sempre.

Però com diu la reportera en veu en off “les marques han vist en el mercat de les talles grans un gran nínxol que explotar”. Vaja, de debò que les grosses també compren roba? Seriosament, deixem de banda que resulti sorprenent el fet que les marques no hagin pensat que sí, que les persones amb sobrepes també han de vestir-se. Si ens centrem en a forma que es construeix aquesta frase, denota una gran fredor aquesta manera de tractar els consumidors com bestiar al qual explotar (i més tenint en compte que s’està parlant d’una minoria afectada tan seriosament pels estereotips).

D’altra banda, trobem uns arguments que realment semblen empatitzar amb la frustració de la dona que no sap sentir-se guapa perquè la societat no li permet (arguments que, altra vegada casualment, són defensats per dones de talla 44 o superior). La responsable de la marca Couchel a El Corte Inglés, Esther Martínez, parla de com es sent una dona que porta talles grans, de quines són les seves limitacions i dels objectius reals de la seva marca: demostrar que una talla gran no té perquè passar desapercebuda.

Un altre discurs que segueix el mateix camí és el de Elena Devesa. La fundadora de WeLoversize afirma que “una no neix odiant el seu cos”, sinó que “és la societat la que ens incita a fer-ho”. A partir d’aquí, s’explica breument el dilema que suposa per les dones el fet de ser grosses tant pel rebuig del teu entorn social com a la hora de trobar roba. Pot ser que aquesta sigui la millor part del reportatge, però no suposa cap mèrit, ja que els arguments que escoltem en veu en off són els que promulguen les autores de WeLoverSize.

L’últim exemple seria el de Marisa Jara, a la qual també entrevisten en el reportatge. Però el seu cas és ambigu i és inevitable relacionar-lo amb un article de la pàgina web Soycurvy, titulat No todas las gordas están buenas. Allunyant-nos una mica del discurs anterior, Marisa Jara representa la dona que “li va plantar cara a la indústria” i que ara “accepta i respecta el seu cos”, que “està segura de si mateixa”. Però, lamentablement, no pot ser un referent.

captura-de-pantalla-2016-02-21-a-las-20-09-07

Està molt bé, és clar que si, que sigui capaç de rebutjar la idea d’entrar dins un cos que no és el seu per mitjà del patiment materialitzat en dietes i esport. Però ella és model, de talles grans, però és model. L’acceptem i ella s’accepta a si mateixa perquè entra dins el cànon de bellesa. Això és el que l’article de Soycurvy ens dóna a entendre amb el següent:

captura-de-pantalla-2016-02-21-a-las-20-01-56

El problema no és només ser una talla, el problema pot ser qualsevol altre aspecte del teu físic que no estigui dins els estàndards. I cal lluitar contra això, en general, contra les discriminacions d’aquest tipus, ja sigui perquè ets massa alta, massa baixa, massa prima, massa grossa o “massa qualsevol cosa” fins al punt de “no ser normal”.

En conclusió amb tot l’exposat anteriorment, podem dir que, una vegada més, la dona és dibuixada com el gènere oprimit i passiu. És com si les pròpies dones XL haguessin d’agrair que ara, que estan de moda, tothom les accepti. I aquesta sensació ve donada pel fet que se li atribueix constantment el fet a factors aliens a la voluntat de la dona com a persona amb capacitat de decisió sobre ella mateixa i sobre el seu cos. O és que fins ara les dones XL no volien roba de la seva talla?

Pot ser que el gran error del reportatge sigui donar-li aquest aire de “novetat” a que les dones es sentin a gust dins el seu cos pel fet que ara les marques volen dissenyar també per elles. És que abans no podien fer-ho perquè el sistema capitalista no havia pensat en elles?

 

[Entrada publicada a: https://quehihadenou.wordpress.com ]

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s