I que no pensem

No ho vaig poder evitar, sense adonar-me, estava veient el món a través de les ulleres de color lila que, fa poc, vaig descobrir que portava a la butxaca. Això vaig sentir asseguda a una cadira plegable situada en la primera fila d’un festival de dansa, no molt lluny de Barcelona, fa unes setmanes. A través d’aquestes, observava nenes de no més de 12 anys caminant amunt i avall, amb més nervis que roba a sobre. El que més em cridava l’atenció era la manera en què anaven vestides: faldilles i tops que permetien al públic contemplar els seus joves cossos. I sobre l’escenari, tot era carn que es movia al ritme de les dives del pop i alguna cançó de reggaeton.

Però jo em sentia trista. Trista per elles, perquè començaven a viure la mentida contra la qual les noves generacions de dones intentem lluitar: ser cossos bonics i adorats que es deixen portar per la música que més ens fa moure els malucs. I jo em sentia encara més trista. Perquè volia moure’m com elles, ballar i deixar-me emportar, no pensar. Això és el que volen: que no pensem. Que ens pugi la autoestima a base d’afalacs inoportuns, que deixem que paguin per nosaltres, que que portem els shorts més curts i més a la moda i que no pensem.

Aquelles noies no tenien perquè sabre que existien peces de roba amb tan poca tela i dignitats tan míseres, no tenien per què aprendre a fer servir un rímel ni a renegar de la seva innocència. Pobres d’elles, que són incapaces de veure els petits objectes en mans del patriarcat en els quals s’estan convertint. Pobres d’elles, que són incapaces de veure’s a través de les ulleres liles com a titelles a sobre d’un escenari d’extraradi, amb desenes de persones al davant, i cap disposada a detenir el seu irremeiable futur.

Anuncios

La por d’una societat moderna. La por 2.0

Aconseguiré arribar al meu destí o em davallaré abans? Aquesta era la meva pregunta cada vegada que pujava al metro amb un nus a l’estómac. Es va instal·lar a la meva ment després d’haver-me deixat emportar més d’un cop per la por, optant pel camí més fàcil: abandonar el vagó davant el temor a qualsevol incident que posés en perill la meva vida. Però, sabeu què? Tampoc em sento culpable.

Dia a dia, ens veiem exposats a l’atur, al terrorisme, a l’ebola, als fenòmens meteorològics i a una infinitat de notícies més que porten l’etiqueta de perill en majúscules. Som una població del segle XXI, moderna, a un país desenvolupat, amb unes rutines diàries que ens permeten preocupar-nos d’afers que tenen una capacitat d’influència per damunt de les seves possibilitats. Però allà estan, passant de pantalla a pantalla: del mòbil a l’ordinador, de l’ordinador a la tele, de la tele a la tablet. I nosaltres, com que som tan moderns, adorem les pantalles, les mateixes que alimenten els nostres ulls cada vegada que cerquem una excusa per abaixar el voltatge de la nostra vida. El “i si…” es comença a instal·lar a cada decisió, fent-nos creure que qualsevol cosa amb el rang d’importància de “sortir a la tele” pot ser inclòs dins el llistat de preocupacions vitals.

Així es com es va generant la por, a les ments alimentades per fets sensacionalistes, que criden l’atenció, que venen, que entretenen a la població. Perquè la població del primer món viu bé, sap que és la seguretat i la mínima amenaça de perdre un besllum d’aquesta és capaç de posar en dubte si realment totes les nostres llibertats són tan importants. I nosaltres, al cap i a la fi, per ésser tan moderns, dins una societat tan moderna, passem a ser vulnerables, conformant una societat vulnerable.