Entrevista a Emili Gené

Aquí podreu trobar la entrevista a Emili Gené, antic director de l’emblemàtic institut Ramon Llull:

Entrevista Emili Gené

Anuncios

Jo soc l’altra

Marta Rojals torna a les llibreries amb L’altra, una novel·la juvenil i pertorbadora

“Un fenomen editorial”, així és batejada Marta Rojals després de triomfar amb la seva segona novel·la, L’altra. Tres anys després del seu debut, l’autora de Primavera, estiu, etc, va col·locar 30.000 exemplars del seu nou triomf editorial en tan sols un mes. Novament, ens ofereix un relat fosc protagonitzat per l’Anna, una dissenyadora gràfica que cerca constantment l’oblit d’un passat incòmode i una vàlvula d’escapament per la seva vida.

Tot i que les protagonistes dels dos llibres semblen acostar-nos a la seva autora, per la semblança d’edat, la seva figura absent dels mitjans ha aconseguit que la imatge tant de l’Èlia com de l’Anna quedi impoluta i compresa entre les pàgines dels corresponents llibres. D’aquesta manera, ha aconseguit que el fruit del seu treball es valgui per si mateix, sense necessitat de més o menys promoció que la d’un llibre més que surt a la venda. L’alt ritme de vendes ha aconseguit despertar tal interès en els lectors que fins i tot s’ha aconseguit revitalitzar les vendes de la Primavera, estiu, etc, que ja va per l’onzena edició. No només les xifres indiquen el seu èxit: la nominació que va rebre als premis Crexells per Primavera, estiu, etc parla per si sola.

Però, qui és Marta Rojals? Els seus lectors desconeixem tot allò que va més enllà de la petita biografia que trobem a la solapa del llibre: va néixer a la Palma de l’Ebre l’any 1975, és arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya i actualment també és traductora i editora. No trobarem entrevistes seves, ni la veurem a clubs de lectura, ni tan sols firmant llibre a Sant Jordi. Tota ella és humilitat i discreció a l’hora de parlar de les seves obres, així es va mostrar en un xat amb els seus lectors a Vilaweb, el portal web on dedica a fer opinió.

L’arquitecta confessa que no es va veure capaç d’escriure un llibre fins que no el va tenir acabat, fins aleshores no es veia capaç de redactar més de cinc fulls seguits. Tot i això, el fet d’especialitzar-se en la branca de teoria, història i crítica, li permet traduir i editar publicacions d’arquitectura, acostant-se així a un món més enllà dels dibuixos calculats fins al darrer mil·límetre. A banda de les traduccions i edicions sobre publicacions d’arquitectura, Rojals enumera tota una llista de referents en literatura catalana: Jesús Moncada, la Rodoreda, però també escriptors més actuals, com ara Imma Monsó, Francesc Serés, Joan Todó, Marina Espasa, Bel Olid, Tina Vallès, i Eduard Márquez.

El més característic de les seves obres és el neguit que envolta les seves protagonistes. Les dues dones semblen abocar-se estrepitosament a l’evasió fins a un punt malaltís, com una fugida desesperada, “cames ajudeu-me”. Mentre que l’Èlia, la protagonista de Primavera, estiu, etc, decideix abandonar la seva vida per tornar al poble on va néixer, l’Anna recorre a altres mitjans per viure una vida que no és la seva. Els seus temors no són tan fàcils de deixar enrere, ja que formen part d’ella mateixa. Per això, la manera més fàcil i eficaç és trobar algú amb qui pugui ser una altra persona, algú que no li demani explicacions i sàpiga adaptar-se a les seves necessitats bàsiques.

L’altra és “l’altra Anna”, aquella que porta amagada als racons més obscurs i tediosos de la seva memòria. És cert, la història conta una infidelitat però, de manera intencionada o no, el títol ens enganya, intentant fer referència a l’adulteri del marit. Doncs no. Pot ser que l’Anna pateixi una infidelitat, però la pateix per part d’ella mateixa. La protagonista s’enganya constantment amb aquella que pensar ser i tot ho fa palès amb l’eina de l’oblit.

La mort de la seva mare, l’abús sexual que va patir al poble on estiuejava, l’assetjament de les companyes d’institut… tot un seguit de records que creu haver oblidat esdevenen fantasmes cada vegada més grans. El Nel, la seva parella, fa que tot sembli més fàcil amb el seu “jo sempre et protegiré”. Com si haguessin arribat a un acord, l’un es dedica a curar les ferides de l’altre. Però hi ha moments en què la bena te la vols posar als ulls i no a la ferida. El Teo no pot sentir, és sord, però si pot veure l’Anna sense adonar-se de les seves cicatrius. Aquest jove es creua en la vida de la protagonista de manera accidental i arriba per salvar-la.

Ell és la droga perfecta: jove, 21 anys, sense grans aspiracions en la vida, despreocupat i amb ganes de passar-ho bé. Ell és l’excusa perfecta: treballa amb ella, al mateix estudi on l’Anna acostuma a passar hores i hores de feina que li permeten evadir-se del món que l’envolta.

El mecanisme rutinari de la vida en parella dóna lloc a una vida asèptica en comú, tan artificial que esdevé necessari buscar en cossos desconeguts el més natural de l’ésser humà, el desig, allò  que l’Anna pensava haver oblidat fa temps. Per ella és fàcil estar amb el Nel, l’estima i li proporciona una sensació de seguretat que fa front a qualsevol amenaça exterior: el que diria la gent si trencassin, la sensació de necessitar a algú, el fet sentir-se sola o haver de buscar l’afecte que no savíem que ens mancava.

La repetició constant de moments que marquen la vida de l’Anna reflecteix com, de vegades, deixem de banda l’avenir i ens castiguem amb un passat que condiciona el nostre present. El temor a estimar i a no poder oblidar es barregen amb una disconformitat permanent. Les relacions socials mai se li han donat bé a l’Anna, que no aconsegueix trobar una connexió interpersonal suficientment asèptica com per sentir-se còmoda. El contacte amb qualsevol persona queda reduït a una simple obligació, a una successió d’actes ridículs en societat dels quals ella en sap prescindir perfectament.

Tot i això, la protagonista necessita fugir del singular, evitar l’individualisme i cercar desesperadament un plural que inclogui a algú més que ella en les conseqüències incertes dels seus actes. L’autora descriu els éssers humans tal com som: éssers sociables, que mantenen converses absurdes i que desitgen conèixer la vida dels altres fins al darrer detall. Davant això, l’Anna és presentada com una total antítesi.

Dins un relat que s’introdueix tan directament en la pell de la protagonista és impossible no caure en l’anàlisi psicològic de la seva persona. Perquè fa això? I perquè fa allò altre? És difícil d’entendre. Marta Rojals ens presenta de cara a la protagonista i ens fa entendre el perquè de la complexitat de les seves relacions, perquè li és tan difícil comunicar-se amb la resta de persones. Nosaltres, els lectors, tot i amb un narrador omniscient i omnipresent, no l’arribem a conèixer.

L’Anna és un personatge amb el qual no ens costa mimetitzar-nos a les dones d’entre 18 i 40 anys del segle XXI, degut al paral·lelsme que existeix entre la seva forma de vida i la de qualsevol mortal d’avui en dia. Facebook, Whatsapp, Skype i altres eines informàtiques s’instal·len còmodament en la narració, juntament amb comentaris referits a personatges de l’actualitat, com per exemple l’infanta Cristina. De rerefons, podem sentir una marcada crítica a la situació econòmica d’Espanya, aprofitant sobre tot el context d’una parella de joves en atur.

D’altra banda, la llengua oral, el microdialecte, és el que fa els personatges tan propers als lectors. L’autora s’arrisca fins al final amb el llenguatge oral, del qual no tem fer-ne un ús quasi excessiu. Tots els protagonistes que envolten l’Anna carreguen les seves converses de barbarismes, de frases mal construïdes i faltes que ella no pot evitar filtrar quan passen per la seva oïda. Tots excepte el Teo, que sap exactament què dir, com dir-ho i quan dir-ho. Per l’Anna això també és un plaer.

És curiosa la manera d’agrupar els capítols en els mesos de l’any, fet reforça encara més l’al·legoria quotidiana de la novel·la: una mesura del temps en fraccions de vida, igual per a tots. A part d’aquests, trobam episodis inclassificables, petites històries sobre la vida de la protagonista que t’expliquen, en paral·lel al present, un poc més d’ella. Cada flashback deixa penjat al lector pensant “i què va passar?”,  fent que les pàgines desfilin una rere l’altra sense aturar.

A més, el balanceig constant entre passat i present mostren el vaivé emocional de la protagonista resignada a oblidar a la força, en peu de guerra permanentment davant qualsevol record. El fil agrumental és com el cabdal de la seva vida, una línia recta de la qual intenta no sortir-se, però que finalment es veu alterat per les pedres que arrossega la força de l’aigua, aquells records dels quals no se’n pot desprendre.

La novel·la és, en definitiva, una genial reflexió sobre l’aprenentatge de la vida, sobre les dificultats i errors que ens trobem en el camí i com els volem emmagatzemar dins la nostra memòria. Tots els capítols acaben desembocant en un final revelador que ens mostra com de vegades és impossible lluitar contra un record tan gran com tota la teva història. Quin és el missatge? Que el passat mai t’impedeixi estendre les ales del present.

Diálogo político y ciudadano

En estos últimos días hemos oído hablar de mucho “diálogo”: puerta abierta al diálogo, no habrá diálogo, sólo nos queda el diálogo… Cataluña y España necesitan dialogar, en definitiva. La consulta pretendía sacar del Congreso de los diputados ese diálogo que nos concierne a todos, no sólo a unos pocos políticos.

No quiero decir que esta nueva negación ante el Parlamento catalán haya sido la gota que colma el vaso, pero si ha sido una total declaración de intenciones. A pesar de que la independencia de Cataluña no fuera un motivo por el que todos los españoles lucharían, ni mucho menos, sí mostró la clara necesidad de escuchar al pueblo.

Dentro de nuestro sistema político representativo, totalmente partidista, hay poco dónde escoger. Es cuestión de blanco o negro, azul o rojo. Precisamente, lo que busca el diálogo es una amplia gama de grises dónde todos nos podamos ubicar, pero pocos parecen estar dispuestos a ello.

Lo que un día nos vendieron como libertad de expresión ha acabado siendo un juguete sin pilas al cual aún nos enorgullece contemplar.¿De qué nos sirve ahora? Ya no funciona. Nadie está dispuesto a escuchar lo que una gran mayoría pide a gritos. Este y otros muchos derechos sociales se han quedado en hablar por hablar, en una palabrería con la cuál es imposible dialogar.

Una lucha pacífica contra el pasado

“Caminar sobre las aguas” pone la cultura alemana ante la israelita ofreciéndonos un resultado tan inesperado como alentador 

“¿Es verdad que los israelitas nunca muestran sus sentimientos?”. Es tan grande el desconocimiento que padecemos en algunos casos los europeos acerca del otro lado del continente, que llegamos a reducir países como Israel a un sólo significado: guerra. Esa es la primera idea que nos instaura Caminar sobre las aguas, una idea que se irá transformando a la vez que el protagonista: Eyal, un duro sicario del Mosad que descubre su propia vulnerabilidad ante la muerte.

Con tal de despojarnos de todos nuestros prejuicios, el film nos muestra como dos hermanos alemanes, objetivo de una misión del servicio secreto israelí, acaban inyectando parte de sus ideas liberales en el “liquidador”. Es sobre todo Axel, el hermano gay, a quien Eyal debe hacer de guía, le descubre otra menea de ver la vida, totalmente desconocida hasta entonces para él. A la vez, Pia, la hermana, empieza a crear un interés en él, que no duda en desmentir.

Haciendo un recorrido nada turístico, el director nos muestra las partes más bonitas de Israel y, a la vez, la más horrenda: los atentados diarios que ponen en peligro la vida de innumerables inocentes. Es aquí dónde vemos el gran contraste entre los dos países, representados por el asombro de Axel y la pasividad de Eyal. Las diferentes visiones sobre su pasado en común, en Holocausto, aparecen a lo largo del film como tema secundario, sin caer en víctimas ni culpables. Eso sí, mientras que unos prefieren olvidar y mostrarse ajenos a sus antepasados, los otros todavía piensan en vengar la muerte de los suyos.

A pesar de los rencores que puedan existir entre israelitas y alemanes, una amistad se va tejiendo entre los personajes masculinos. En más de una ocasión Fox da a entender que hay algo más detrás de esa complicidad. Nos muestra el erotismo del cuerpo masculino y las relaciones homosexuales, pero sin llegar al morbo. El resultado es gracioso y entretenido, a la vez que cumple con la función de mostrar como dos culturas opuestas son capaces de dejar a un lado los enfrentamientos y complementarse.

A veces es necesario eso mismo, una visión diferente proveniente del propio mundo israelí. Eytan Fox, como israelita nacido en Nueva York y abiertamente gay, es la figura necesaria para dar un aire pacífico a su propia cultura con pinceladas de una realidad nueva y diferente. Tras los ojos de Europa y Estados Unidos y sin abandonar su nacionalidad, el director demuestra un optimismo posible en los peores males de nuestra sociedad.